Una faula

Raül Garrigasait

Hi ha cinc històries sobre la creació del món.

La primera diu que no el va crear ningú. Hi havia pedres i roures, rius cabalosos, la por de la sequera, llamps que queien com un esgarip. Tot resultava imponent, però en el fons era més fràgil del que semblava. La calor i el fred, les pluges i el bon temps, la sembra i la collita: les alternances reconfortants es podien trastocar en qualsevol moment. Si el poble es corrompia, la set ho consumia tot. Si un rei matava el seu pare i es casava amb la seva mare, s’escampava la pesta i la terra es tornava estèril. Les regularitats de la natura depenien de la justícia dels mortals. L’univers, que no tenia nom, era com un nen desemparat.

La segona història també diu que el món no el va crear ningú. Però ara ja no depenia dels actes dels mortals. Al cel, els astres i les estacions seguien el seu curs ple de seguretat. A la terra, cada planta tenia el seu temps, cada animal el seu niu i el seu desig i la seva paciència. El món era un ordre etern. Hi havia déus que el vetllaven o s’hi confonien. Els mortals, si volien una vida bona, podien contemplar el cosmos, imitar-lo, fer-se’l seu. La vida bona aspirava a ser un detall alegre de l’ordre universal.

La tercera història diu que el món el va crear el déu més gran de tots. Era invisible i remot i tenia el poder de la paraula. Sense mans, només dient el nom de cada cosa, va fer néixer un món bo i harmoniós, i va fer l’home i la dona i els va posar al mig de la creació. Podien contemplar, en cada detall del món, el rastre del déu que l’havia fet. Podien ascendir, detall a detall, fins a la veritat que hi havia a dalt de tot. Després, aquesta història es va barrejar amb la segona. Totes dues juntes van durar dos mil anys. Al llarg d’aquests segles, l’ordre exterior va ser el model immutable de l’ordre humà.

La quarta història no és cap història. El món era un vent d’àtoms. El cel era aquest cel per atzar, aquest arbre hauria pogut ser un esbarzer o una guineu de dos caps o un grumoll sense forma. L’atzar governava la natura. Els déus s’amagaven a les escletxes del món. Però més endavant potser sí que va ser una història, això, amb un esclat primer i una expansió còsmica, amb unes lleis que feien créixer i diversificar el món, amb una terra singular que semblava un regal improbable. L’univers, però, sempre es mantenia indiferent. Seguia el seu curs sense necessitar els homes i les dones, criatures insignificants.

La cinquena història té milions de narradors i d’angoixes a dins. S’ha cansat dels àtoms, s’ha cansat del déu més gran de tots, s’ha cansat dels astres eterns. La seva pròpia matèria se li ha tornat incerta. Tot se li ha fet tan fràgil que gairebé només li queda la força de la narració. I aquesta cinquena història, com la primera, diu que el món no el va crear ningú. Que hi ha pedres i roures, rius de futur incert, la por de la sequera, llamps que cauen d’improvís. I que les alternances reconfortants ja s’han començat a trastocar. I que ha vingut la pesta i la sequera i l’esterilitat. I que la vida de la natura depèn, una altra vegada,
de la justícia dels humans.